Viñedos Singulares

Un viatge, dos germans, un vell cotxe familiar i la troballa d'un tresor per compartir.

I tu, t'atreveixes a seguir-nos?

Juny de 1993. Dos germans confessen a la seva mare el desig d'homenatjar al seu difunt pare realitzant un viatge fins a Santiago, la seva terra natal, durant les vacances d'estiu i conduint el vell Seat 128 vermell que ell tant estimava. Són joves, aventurers i no superen els vint anys. Ella, cautelosa, els presta el cotxe durant dues setmanes d'agost amb una condició: han de tornar amb un vi negre sota el braç del qual el seu pare en pogués estar orgullós. Amants de la viticultura per herència familiar, doncs, inicien el viatge sense creure en els miracles però amb el convenciment que els tresors més especials són aquells que ningú ha aconseguit trobar. A prop de Santiago, en una carretera comarcal de les Rías Baixas, una punxada inoportuna els impedeix seguir endavant i els obliga a caminar sota la lluna a la recerca d’ajuda, arribant una estona després a un caseriu rodejat de vinyes. Desesperats, els obre la porta un home que els dóna aixopluc i dues copes de vi que, segons diu, ell mateix cull i produeix. No és negre, però tampoc és d'aquest món. Allà, en aquest petit celler, descobreixen la perla que estaven buscant i el seu particular pelegrinatge, tot d’una, resulta cobrar sentit: tenia raó Erasme, en el vi hi ha la veritat.

La història, però, no havia fet res més que començar. Vols saber com segueix?

Gairebé dues dècades després, aquesta vegada amb el seu propi cotxe, decideixen tornar al celler d'aquell vell que quinze anys enrere els havia obert les portes de casa seva per tal d’ajudar-los. Es diu Xosé i fa seixanta anys que viu a Creciente, a un pas de Portugal. Es va criar mamant la passió per la terra i l'art de collir i veremar-la amb amor. Amb pocs recursos ha aconseguit fer del seu celler un món particular i de les seves vinyes el territori on elabora, amb varietat albariño, un vi que sense caure en els gustos amoscatelats aconsegueix plovisquejar com pocs al paladar. Una joia singular que ells dos creuen que hauria de comercialitzar, amb un nom i una etiqueta. Davant la proposta, però, l'home ni s'immuta. Demà passat serà lluna plena, respon.

Perseguint la il·lusió de fer plural una cosa tan singular com el contingut d'una ampolla i aprofitant l'experiència professional de tots dos al món vinícola, de tornada a casa Luis i Carlos paren a dinar a Santiuste de San Juan Bautista, a 900m d'altitud a la província de Segòvia, on coneixen dos germans que aconsegueixen elaborar un verdejo amb caràcter únic. És allà quan s'adonen de tres coses: que el destí els ha tornat a somriure, que aquell vi hauria de conèixer més gent, trobar-se amb més facilitat i degustar-se en més llocs i, en tercer lloc, que potser es coneixen vins de Barcelona però hi ha zones amb interessants varietats autòctones que també mereixen ser conegudes. És aquella tarda, doncs, quan decideixen encarregar-se de la comercialització d'aquest blanc sense criança de Rueda, engendrar Viñedos Singulares i batejar-lo "Afortunat" en homenatge a aquella nit d'agost a Pontevedra, quan també la fortuna maleïda d'una punxada els va permetre descobrir el vi que ara esdevindria l’inici de tot.

El camí de Vinyedos Singulares coincideix, a prop de Ponferrada, amb els caminants d'un altre camí, el de Sant Jaume. Alguns porten al sarró un vi negre del qual parlen meravelles, dient-li "el vi sagrat". Ningú el coneix, però al mateix temps tampoc ningú oblida el seu gust de vinassa amb tocs atlàntics després de provar-lo. En preguntar, però, tots coincideixen. Parlen d'una posada amb corral prop de Villafranca del Bierzo on la propietària ofereix vi i ous de gallina als pelegrins a canvi d'una promesa: que quan arribin a Santiago ho ofrenin també de la seva part a l'apòstol Jaume. Els caminants prossegueixen la seva marxa. Luis i Carlos, en canvi, decideixen apropar-se a la posada. Creuen, simplement, que hi ha coses celestials que s'han de conèixer també a la terra.

Encara amb l'inoblidable sabor als llavis d'un tast de negre fi realitzat en un petit celler a Baños de Valdearados, la Vila Romana de Santa Creu és una parada obligatòria enmig de la Ribera del Duero. Vénen de conèixer un vi jove i es troben, de sobte, amb el més antic dels mosaics romans amb referències a Bacus, el del Triomf després de l'Índia. Una joia del s.IV dC, una representació d'un déu damunt d'un carruatge tirat per dos lleopards i un altiplà amb ceps entre el riu Lobos i el Duero que, com Bacus, moren a l'inici de cada hivern per néixer a la primavera. No ho dubten i decideixen tornar a aquell celler ple de bótes de roure francès on han descobert aquest negre vermellós i viu amb cos i aroma de cuir i fruita negra. Hi pot haver alguna cosa més singular que les vinyes que van inspirar els romans? Sens dubte, el seu vi.

Un projecte que avança amb la voluntat d'elaborar vins de les millors varietats peninsulars no pot oblidar l'ull de llebre de la Rioja. Encara sabent que a la zona vitícola més famosa d'Espanya difícil serà trobar alguna cosa encara no descoberta, visitant les muralles medievals i cellers de Laguardia, a la Rioja alabesa, els dos germans s'aturen davant d'una casa molt peculiar amb un jardí ple de cirerers. En fotografiar-lo, el seu jove propietari els obre la porta i els explica la breu història d'aquest parterre: el seu avi era viticultor però la família va haver de tancar el celler i van passar a comercialitzar cireres. Ara tota la comarca els coneix per això, però en uns sòls argilosos i calcaris prop del llac la família encara conserva les vinyes d'ull de llebre i 3 bótes de roure en un garatge amb la certesa que el vi de l’avi, en realitat, no ha mort mai.

De retorn, en una gasolinera de la comarca del Priorat, Luis i Carlos busquen desesperadament una finca de la DO Montsant de la qual els han parlat meravelles. Pregunten al dependent i els informa que el nom li sona i que potser es tracta d'unes parcel·les de vinya garnatxa a 200m d'altura entre Molar i El Masroig, però no n’està segur. S'adonen, tan a prop de casa, que Viñedos Singulares no compta amb cap varietat característica de Catalunya i decideixen acostar-se al poble per informar-se millor sobre aquestes parcel·les en venda. Pregunten a l'estanc, al bar de la plaça, la carnisseria i, per descomptat, la Cooperativa; l'acollidora gent del petit poble els indica millor que un cercador d'internet i, per fi, aconsegueixen trobar el celler. Dos anys més tard i després de 6 mesos de criança, neix El Veïnat, un negre que no hauria estat possible sense l'ajuda inicial de tots aquells anònims veïns.